divendres, de març 25, 2005

SOBRE MARAGALL (A propòsit de Visions & Cants)

VISIONS & CANTS

El que havia volgut fer amb les "Visions", Maragall ho va explicar en una molt citada carta a Felip Pedrell: "Me hice la ilusión de que dentro de estas visiones, de su conjunto, se podría encontrar algo de las madres del alma catalana y de su evolución"(carta a Pedrell, 9-1-1900 [OC II pàg 922a]). En aquests moments en què els catalanistes malden per demostrar que Catalunya és una nació i intenten de definir la nacionalitat catalana seguint les pautes racistes de les teories nacionalistes coetànies, Maragall busca l'essència de la identitat nacional dels catalans en uns mites autòctons, amb l'esperança que aquests revelaran les constants estructurals d'un immanent esperit de raça. Per això les "Visions" no narren unes llegendes sinó que en donen unes versions condensades i al·lusives. Són, per dir-ho d'alguna manera, una mena de radiografies de mites catalans.
En realitat, tampoc no són això. Perquè aquests mites, tot i que tenen la seva base en el folklore català, Maragall no els cull pas d'aquí sinó de la literatura romàntica de la Renaixença. I és que en el fons, malgrat el que ell deia -i, indubtablement, creia-, les "Visions" no anaven dirigides a l'autoconeixement del poble català, sinó a l'elaboració i legitimació d'una teoria nacionalista. En els seus mites Maragall hi trobava exactament allò que hi anava a buscar: la confirmació de les dues o tres idees bàsiques del catalanisme coetani sobre quins eren els trets característics de l'esperit racial català: que aquest esperit emanava directament dle territori, que el català era d'un indivudalisme ultrat, a tocar de l'anarquisme i que el català era pragmàtic, sensual i materialista. Aquestes característiques s'oposaven de manera simètrica i antagònica a les del poble castellà: gregari, submís, bufanúvols, idealista i místic. Les idees eren típiques de tots els nacionalismes finiseculars. L'únic que feia Maragall era donar-los una forta expressió simbòlica.
Uns anys més tard, ell mateix escriuria que "el alma de un pueblo es el alma universal que brota al través de un suelo". Aquesta idea ja és present a les "Visions", on els mites catalans apareixen emanant directament de la terra catalana com plantes que hi floreixen. En alguns casos, això no és explícit perquè la catalanitat essencial dels mites és evident. Però en altres ocasions aquesta versió idealista i irracional de la teoria positivista del medi surt a la superfície del poema: "A la muntanya miracle/ una llegenda ha florit", comença "Joan Garí"; Arnau és "fill de la terra" i creació d'una de les veus que en brollen; a "El mal caçador" la catalanitat tel·lúrica de la llegenda és subratllada per al·lusió a la ginesta, que Maragall definirà, anys a venir, com a "l'ànima de Catalunya". Les llegendes de les "Visions" són també com unes flors espirituals en les quals es revela aquesta ànima.
L'objectiu principal de les "Visions", però, és de definir-la, aquesta ànima. Els catalans, deia Maragall, en l'article esmentat- "no saben ni servir ni mandar porque todos se sienten iguales para el triunfo por el trabajo directo, y cada uno se siente libre y siente libres a los demás y todos orgullosos de su libertad". aquesta característica de l'ànima catalana té, alhora, una cara negativa: "dentro de cada `catalán' hay un anarquista". És aquesta constant del caràcter moral català, amb tota la seva ambivalència, que Maragall retroba en els locals i posa en relleu en la seva "visió" d'ells: en el "mal caçador", que per tal d'empaitar el seu interès personal, no es detura ni davant el sacrilegi; en l'Arnau que proclama que "és tan sols els meus braços i els meus passos"; en el Serrallonga tots els pecats del qual es redueixen de fet a un únic individualisme exacerbat, resumit per ell mateix en l'expressió "tenir un rei al cos". L'altra característica definitòria de l'ànima catalana, segons Maragall, és el que podríem anomenar la seva "terrenalitat". Els catalans no cerquen l'espiritual en una esfera distinta del material i oposada a ell, sinó que accedeixen al primer a través del segon. "Son trabajadores esperanzados, y por eso poco contemplativos: si descansando miran al cielo, ven en el cielo un bello descanso extendido sobre le trabajo de la tierra y no suelen preguntar qué hay más allá de las estrellas". Quan escrivia aquestes paraules, el 1904, és evident que Maragall tenia presents uns versos molt concrets del seu "El comte Arnau":
-Prò a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.
"Que nés de bona la terra!/ Com li escau el cel damunt!", exclama el rei Jaume. Serrallonga expressa aquesta mateixa terrenalitat racial d'una altra manera: de tots els dogmes cristians, aquell en el qual es concentra tota la seva fe és l'últim del Credo: "Crec en la resurrecció de la carn". I Joan garí només pot alçar els ulls al cel quanja els té plens de terra.
Sota aquestes característiques de l'esperit racial català no costa gens de veure les dues idees citades, des dels orígens del catalanisme, com els principals trets distintius dle poble català respecte del castellà, el tarannà independnet i democràtic, i el seny. Però aquestes idees apareixen ara amb un ropatge no, després d'haver passat pel tamís del vitalisme ibseinaino-nietzscheà. Els herois de les "Visions" ho són en un doble senti: en el mitològic i en el del vitalisme finisecular. En Arnau, sobretot en el seu individualisme ultrat i el seu excés de vitalitat, la reprsentació de la raça es confon amb la de la voluntat, en el sentit que el mot té a la literatura de l'època.: la Wille zur Macht nietzscheana. Quan Arnau proclama que ell és sols dels seus braços i els seus passos, no fa més que repetir la darrera frase del doctor Stockmann a l'acabament d'Un enemic del poble, que tant va impressionar Maragall, primer en la lectura i després de la representació. I la secció Vi no deixa cap mena de dubte sobr ela concepció vitalista nietzscheana dle personatge. Al mateix temps, el poema conté, en el diàleg de la secció III entre Arnau i Adalaisa, una no menys clara crítica vitalista del decadentisme. No hi ha dubte que l'espiritualisme decadent d'Adalaisa és presentat d'una manera negativa, com una actitud aberrant, malsana, repressiva. És, com sabem, la mateixa objecció que hom fa coetàniament al decadentisme literari. Les "Visions" il·lustren així, un altre cop, el maridatge històric entre nacionalisme i vitalisme.
En aquest punt convé fer un altre incís per tal d'esmentar una altra influència que s'afegeix a la nietzscheana en l'elaboració de les "Visions": la de Wagner. El wagnerisme havia entrat a Barcelona de la mà del modernisme i com a força inspiradora de la creació d'una vida musical moderna. Maragall havia fet un cert paper en aquest creació com a membre de la selecta colla dita dels paquenyus, de la qual va sortir el 1892 La Sociedad Catalana de Conciertos. Més concretament, Maragall va ser, justamenta la mateixa època en què escrivia les "Visions", el primer traductor de Wagner al català; pel maig de 1896 va traduir l'escena de la consagració del Graal, de Parsifal, per a un concert de l'Orfeó Català, i aquell mateix estiu va fer la traducció, sobre la música, de Tristany i Isolda. Malgrat això, Maragall no era, a diferència d'altres modernistes, un wagneròlatra. En privat opinava que Wagner era, com a poeta, "un neula", i no el convencia que el drama musical era el súmmum de totes les arts. Però sí que creia que els artistes moderns podien extreure de Wganer una lliçó molt important de nacionalisme artístic. Era aquesta lliçó que Maragall posava en pràctica a les "Visions". On això es veu millor, i s'acosta a una més directa influència de Wagner, és en "El comte Arnau". Encara que no sabem exactament quan va ser escrit el poema, és evident que la seva redacció està relacionada amb l'explosió de projectes wagnerians que va seguir l'estrena de La fada, i més concretament amb la pressió exercida per alguns músics, com Morera i Gay, sobre Maragall perquè aquest els escrívís el tema d'un drama musical sobre aquest personatge. Encara que, finalment, Maragall no va satisfer aquestes demandes, "El comte Arnau" revela empremtes d'una certa concepció operàtica wagneriana: té una línia argumental força clara, està dividida en escenes de caràcter dramàtic, i, en alguns fragments, com els tres versos inicials iles seccions III, IV i VI, fa pensar que Maragall tenia més o menys present la idea d'uns efectes musicals wagnerians. La secció III, especialment, amb la constant interrupció del duo entre Arnau i Adalaisa pel leit motiv del cant de l'alosa que simbolitza l'alegria del món exterior, resulta força wagneriana. En definitiva, sila influència de Wagner a les "Visions" resulta difusa és sens dubte perquè hi està fondament assimilada. Hom pot dir, al capdavall, que les "Visions" són el resultat més notable de la influència de Wagner a Catalunya, fora de l'àmbit de la música.
Tornant altre cop al vitalisme filosòfic de les "Visions", aquest ingredient ens recorda que els herois d'aquests poemes són mites col·lectius i alhora personals. La incessant cavalcada del mal caçador darrere la seva llebre no és gaire diferent dle viatge inacabable i sense retorn al qual el poeta exhorta el seu propi esperit a "Excelsior". Les darreres paraules de Serrallonga seran repetides, en el seu sentit, si no en la forma, per Maragall mateix, anys a venir, al final del "Cant espiritual". I el personatge Arnau, temut per les gents que el creuen ànima en pena, cvalcant sempre, àvid de mirar, és una clara figura simbòlica de l'intel·lectual modernista. Les cavalacdes incessants del mal caçador i del comte fan pensar en el que Maragall havia escrit a propòsit de Nietzsche el 1893, i, viceversa, els mots que usa Maragall, en el seu article necrològic de 1900, per definir Nietzsche són un eco claríssim del seu poema sobre Arnau:
"-No basta; ¡más!, ¡más!- y busca el sobrehumano humano, y buscándolo, entre la espesura de las ideas adquiridas, de las doctrinas hechas de las religiones que le ponen todo cielo por medio, maldice, destruye y avanza por la tierra, despejándola de toda florescencia metafísica y haciendo brotar de ella bellezas y más bellezas que le van al alma y que muestra y esparce con portentoso genio ante los ojos deslumbrados del hombre de hoy, a quien desprecia en nombre del superhombre que quiere formar y que ha de ser el sentido de la tierra."
(Dins Federico Nietzsche, DB, 19-IX-1900 (OC, II pàgs. 138b-139a)
Cal insistir en aquest punt perquè existeix en la bibliografia maragalliana una tendència a distanciar-lo dels seus personatges mítics i a atribuir-la una visió condemantòria d'aquests. I axiò no és cert: Maragall s'identifica amb aquests herois, i sobretot amb el comte. la tesi contrària es basa en una coneguda carta de Maragall a Corominas i en la lectura moralitzant d' "El comte Arnau". Però la carta és uns cinc o sis anys posteriors al poema. El Maragall que escriu "El comte Arnau" no és el mateix que escriu aquesta carta, sinó el que escriu els mots abans esmentats, de l'article Los griegos en Creta, el que escriu El Cant de novembre, el que tradueix fragments d'Also sprach Zarathrustra. Cal afegir encara que. en aplicar a Arnau els mots de la carta a Corominas, hom fa una lectura massa literal i reductiva del poema. En tant que mite, Arnau no és un home d'acció real, sinó l'encarnació d'una idea. I en tant que mite personal, Arnau és el símbol de l'intel·lectual modernista o, més exactament, de la seva actitud ideològica. L'energia i vitalitat d'Arnau són d'ordre intel·lectual: en la seva incessant carrera, el comte no fa res, simplement cavalca sense aturar-se i mira: "mai no es cansa de mirar". Quant a la interpretació moralitzadora cristiana del poema, res no la justifica, ni en el text mateix, ni en el seu context. Aquesta interpretació, centrada en la seducció d'Adalaisa i el seu posterior abandonament, oblida que aquesta seducció no és més que el triomf de la vida sobre un espiritualisme malaltís. Les exhortacions que fa Arnau a Adalaisa són exactament les mateixes que fa Maragall a la noia anónima del poema "Dimecres de cendra", del 1896:
No et facis posar cendra -no et facis posar cendra,
patró de joventut
que no té res que veure -la mort, la cendra, amb tu.
L'abandonament d'Adalaisa, amb l'agreujant del seu embaràs, només apareix com a una criminal abdicació de responsabilitat des d'una perspectiva ètica que no és la de l'individualisme amoral del poema.
Em sembla, doncs, que no hi pot haver gaire dubte que "El comte Arnau" és, com deia abans, mite indestriablement col·lectiu i personal. Aquesta coincidència reflecteix, diguem-ho un cop més, la conjunció dle modernisme intel·lectual amb el nacionalisme que es produeix a partir del 1895, conjunció que marca un moment històric de plena reconciliació entre l'avantguarda intel·lectual de la burgesia catalana i la classe mateix en conjunt. En el moment de la seva integració dins la vida adulta de burgès, cap a 1890, Maragall havia expressat els seus sentiments al respecte en termes de resignació i recança: "Ah, Barceona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah burgesia, ah muretons i flassades, gènero tou i de poca consistència, ah mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah, símbol de tota mitjania, tu Barcelona, m'has ben fotut!!!". Bé que integrat dins d'aquesta burgesia, Maragall no podia evitar de menysprear-la i de gaudir esverant-la amb els seus articles. Però a mesura que passen els anys noranta, aquesta burgesia comença a fer cas de les exhortacions modernitzadores dels seus cadells intel·lectuals, i en la ràpida expansió del catalanisme a partir de 1895 Maragall pot veure la prova de l'existència en aquesta classe d'una important reserva d'energies i de la capacitat de mobilitzacíó darrere un ideal. La integració de facto dins la pròpia classe es transforma així en solidaritat.
Aquesta solidaritat enlloc no és tan explícita com en els "Cants", on el poeta adopta ostensiblement el paper de portaveu de tota una col·lectivitat: els "germans", els "companys", és a dir, els catalanistes i, per extensió, tot el poble català que, en aquest final de segle, es desvetlla del seu son secular: Els temes dominants d'aquests poemes, el de la germanor i el de la força i vitalitat de la joventut, corresponen a la nova imatge amb què es presenta a si mateix el nacionalisme de l'època, i el vocabulari ("germans", "companys", "desensonyar-se", "despertar", "albada", "jovent") és tìpic del catalanisme. La significació nacionalista del "Cant de la senyera", per exemple, no requereix comentari. Però encara que en els altres poemes no sembli, avui dia, tan evident, no deixa de ser-hi ben clara i, certament inequívoca en el seu moment. Ho podem veure en el "Cant de maig, cant d'alegria", el qual, en certa manera, resumeix potser millor que cap altre l'essència d'aquests "Cants". No es tracta, estrictament, d'un poema nacionalsita, com poden ser-ho molts de Jaume Collell, de Guimerà o de Francesc Matheu.és, més aviat, una manifestació de vitalisme com la que constituïa ja el poema "Excelsior". Però el poeta no hi diu "canta" i "corre", ni tan sols "canteu" i "correu" sinó "cantem" i "correm". la seva veu esdevé col·lectiva, i el que havia estat una exhortació a si mateix s'adreça ara a tota una comunitat en la qual el poeta s'inclou i es confon. la incitació a l'alegria, l'aventura, la vida intensa adreçada a una col·lectivitat, en aquests moments històrics i a Catalunya, ha de tenir per força un significat nacionalista. El vitalisme ja no és la filosofia de l'home superior, més fort com més sol, sinó la de tot un poble que també se sent ple d'energia i temptat de fer sa pròpia via, desfent-se de les rèmores que puguin entrebancar-lo.
I aquesta convergència del vitalisme i el nacionalisme queda plasmada en la forma mateixa dels poemes , en el fet que aquests són "cants" i no "cants" individuals sinó corals. A més d ela insistència en en el verb "cantar" usat en la primera persona del plural, aquest fet es reflecteix en l'estructura mateixa dels poemes, especialment en el "Cat dels joves". Els "Cants", en efecte, van ser escrits sota la influència directa del moviment orefeonístic que, iniciat l'any 1891 amb la fundació de l'Orfeó Català, assoleix el seu punt àlgid a partir de 1898 i esdevé en el tombant de segle l'instrument més important de galvanització i propaganda catalanistes. Maragall va ser arrossegat també per aquesta febrada del cant coral i va participar molt activamet de l'orfeonisme. El seu "Cant de la senyera", posat en música per Millet, va esdevenir de seguida una mena d'himne oficial de l'Orfeó Català i una de les cançons favorites de Catalunya Nova, "La vetlla dels conjurats", amb música de Schumann, es cantava en l'adaptació maragalliana de la lletra d'Eichendorff. De fet, pel sue coneixement de l'alemany, Maragall va ser, en aquesta època almenys, el principal traductor de lletres per als grups corals catalan, i els seus dos poemes possiblement més coneguts, el ja citat "Cant de la senyera" i "L'Empordà", van ser escrits expressament per ser posats en música i cantats a cor.
Els "Cants", però, formen un conjunt menys homogeni que les "Visions". Dels vuit poemes que la secció conté, tres no són pas autèntics "Cants": "La sardana", "Els adéus" i l'"Oda a Espanya". La seva presència s'hi justifica pel seu significat nacionalista. Del primer ja n'he palrat abans, i no cal tornar-hi. Els altres dos, juntament amb el "Cant del retorn", constitueixen l'expressió poètica i condensada de la reacció de Maragall davant la crisi espanyola de 1898. Per aquesta raó han estat sovint adduïts en suport de la teoria -per dir-ne d'alguna manera- que Maragall no és més, en el fons, que el representant català de la generación del 98. Deixant de banda el fet que l'esmetnada generació no és més que una entelèquia que no sols no explica res, sinó que que ha dificultat durnat una pila d'anys qualsevol intent de comprensió de la realitat històrica de l'Espanya finisecular, la incorporació a ella de Maragall comporta una greu distorsió. És cert que Maragall comparteix amb alguns dels seus contemporanis alguns trets iedeològics, entre ells el nacionalisme. També ho és, però, que entre altres coses, le'n separa un de fonamental: mentre que ells són nacionalistes espanyols, Maragall és un nacionalista català. I és la resposta a la crisi del 1898 pròpia del nacionalisme català que els "Tres cants de guerra" reflecteixen molt acuradament. El primer, "Els adéus", expressa molt fidelment l'actitud dels catalanistes, manifestada repetidament a les pàgines de "La Renaixensa", durant la guerra colonial, i que Maragall comparteix totalment. Com que escriu al Diario de Barcelona ha de manifestar la seva opinió amb circumloquis i indirectes,però el sue missatge és clar: encara hiha gent a Espanya -diu a l'acabament de Remedios para Cuba- que creu que para "Cuba española, hay todavía remedio, y [...] que el Estado español es aún capaz de dárselo". No li cal afegir, perquè és obvi, que ell no n'és un. De fet, en el següent article sobre el tema, amb el pretext de comentar un fullet de Pablo de Alzola, recomana la solcuió, preconitzada pels catalanistes, de la transacció de la independència per un tracte econòmic de favor. Però a mesura que la guerra avança, la seva actitud, comtambé la de les catalanistes, és d epregar per un desenllaç ràpid, "que esto acabe y sea lo que haya de ser". "Els adéus", com he dit, amb la seva acumulació d'imatges ominoses, condensa aquesta posició.
El segon poema de la sèrie s'obre amb una crítica a Espanya que reprodueix idees expressades per ell mateix i per "L'Avenç" des de 1893 i que ara han esdevingut típiques de tot el nacionalisme català: L'Espanya d ela restauració es complau en el record paralitzador de glòries passades i és víctima de l'anacronístic concepte de l'honor i d'una decadent fascinació per la mort. La causa d'això rau en la usupació abusiva de la reprsentació oficial d'Espanya pel decadent esperit castellà, com Maragall, recollint una idea formulada per primera vegada per Almirall, havia denunciat ja en el seu article El pensamiento español. Aquesta denúncia obre i tanca el poema ara. Però el més interessant de l'"Oda a Espanya" és el contrast entre la nota optimista de la penúltima estrofa, que expressa una esperança de salvació a través del revulsiu de la desfet, i la negació rotunda d'aquesta esperánça en la darrera. Maragall expressa en vers, en aquest acabament, el que diria tres mesos més tard al seu amic Freixas: "La qüestió per Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la Morta."Ja abans, de fet, el 1897, ho havia dit en un article que va romandre inèdit:"hem de creure arribada l'hora a Espanya del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa dee tota mena de lligam amb una cosa morta". Però en el "Cant del retorn" torna a insistir en la idea de la possible regeneració d'Espanya, i acaba amb una nova nota, molt clara, d'optimisme. El poeka es relaciona així amb tota l'obsessió literària regenedora que suscita arreu d'Espanya la desfeta de 1898. Amb una important diferència, tanmateix. Els repatriats en boca dels quals Maragall posa els seus versos són catalans, i el missatge que duen, condensat en els dos darrers, és inequívoc: "cal fer plorar Espanya en català", és a dir la regeneració d'Espanya l'ha de fer l catalanisme. El "Cant del retorn" ve a dir el mateix que l'article Hamlet publicat el 9 d'abril de 1899,e nel qual Espanya és comparada a Hamlet i Catalunya a Fortimbràs. Si hom hagués pogut transfondre l'energia i la força de voluntat de Fortimbràs a Hamle, aquest hauria estat un home nou. fort, equilibrat. D'home a home aquesta transfusió és impossible, però "de pueblo a pueblo puede ser una evolución natural y es casi una ley histórica". Entre 1898 i 1899 Maragall ha passat del rebuig separatista dels catalanistes més tradicionals a la voluntat intervencionista del grup que ha fet secessió de "La Renaixensa" per fundar el diari "La Veu de Catalunya"i que aviat organitzarà el primer partit nacionalista català. En un primer nivell "Els tres cants de guerra" reflecteixen aquesta evolució finisecular del catalanisme. A un nivell més pregon, però, la contradicció entre els acabaments de "L'Oda a Espanya" i "El Cant del retorn"correspon a una ambivalència essencial del nacionalisme català, migpartit entre la temptació de la independència i una més pragmàtica política d'intervenció a Espanya. Una ambivalència que el mateix Maragall diagnosticaria en el famós article La patria nueva: "El catalanismo, para ser españolismo ha de ser heroico, y su primera heroicidad ha de ser la mayor: vencerse a si mismo, vencer el impulso del apartamiento en que nació, vencer sus rencores y sus impaciencias, y vencer un hermoso sueño."
JOAN MARAGALL (estudi de Joan-Lluís Marfany, dins Història de la literatura catalana, de Riquer-Comas-Molas, Vol VIII pàgs. 187-246)

1 comentari:

Anònim ha dit...

bona!