dilluns, de setembre 27, 2004

LA PROSA DE CARÀCTER NARRATIU ALS SEGLES XIV I XV

ESDEVENIMENTS POLÍTICS I SOCIALS

Encara que per a un espectador superficial i avesat només als aspectes més externs de la vida dels pobles, la puixança política i econòmica catalanes, que es va produir des del segle XIII, continuà amb vigor fins a la meitat del segle XV, el cert és que, des de 1350, podem descobrir indicis ben clars d'una "manca d'alè". Per a explicar-nos aquest fet, cal parlar del que hom ha anomenat la "catàstrofe demogràfica", originada sobretot per les grans pestes que assolaren el país. L'any 1333 la Confederació ja rebé un primer avís, a causa d'una gran crisi frumentària. Tanmateix, el veritable assot es produí l'any 1348 -conegut a la història com lo mal any primer. A la ciutat de València, per exemple, la mortaldat fou tan gran que cada dia hi morien més de 300 persones.

La conseqüència més clara d'aquests anys econòmicament calamitosos és que el camp de Catalunya perd aproximadament les dues terceres parts de la seva població. Aquesta és la primera de les circumstàncies que faran que el camp català entri en una crisi que no es resoldrà fins després de la guerra dels remences i que acabarà en la Concòrdia de Guadalupe.

En canvi, el comerç català arriba al seu punt més alt d'empenta i prosperitat. Eiximenis mateix en fa la valoració: " (...) segons que dien los mercaders solemnes de aquesta terra ixen per mercadejar trenta o trenta tres especials esmerços, los quals satisfan llargament a les quatre parts del món, ço és a llevant, e a ponent, e a tramontana e a mig jorn, segons que per mercaders de bona consciència só informat".

2.VIDA POLÍTICA
Tanmateix, tota aquesta puixança es realitza a expenses d'una sèrie de campanyes militars que delmen contínuament l'erari públic. És en aquesta època -durant el llarg regnat de Pere III- que es produeixen contínues revoltes que posen en perill la pau necessària per a una revitalització social i econòmica. És el moment de la guerra que ha de conduir al retorn del regne de Mallorca, a mans del parent del rei Pere III; és l'època també de les revoltes socials de València i les de la noblesa valenciana i, sobretot, és el moment de l'enfrontament amb el rei Pere el Cruel de Castellà -la coneguda com a "guerra dels dos Peres".

Un cop acabat el regnat de Pere III, els seus successors heretaran, amb tota la cruesa , la feblesa i la misèria que s'anà congriant al llarg del segle XIV. Tant Joan I com més tard Martí l'Humà foren incapaços de redreçar la situació de la corona (pèrdua dels ducats d'Atenes i Neopàtria, revoltes antijueves contra els habitants dels calls de Barcelona i Girona.

En aquesta època es produeix una desviació del poder econòmic i social a la Corona.
Efectivament, a conseqüència de les successives crisis que afectaren Catalunya, un corrent invisible, però constant, féu desplaçar les fortunes i la preocupació per les lletres cap al País Valencià.

El fet cert és que tot aquest estat de coses anuncia un canvi d'actitud i de comportament en la població. Els monarques ja no són aquells personatges que defugen la cultura i senten aversió pel món de les lletres. És al voltant dels reis que creix tot un món literari, és al redós de la monarquia que els literats busquen aixopluc. No és estrany de veure, en el seguici reial, un personatge com ara Bernat Metge. És ben clar, també, que la monarquia té en compte en quin món viu i és per això que es crea la "Cancelleria reial", una mena d'administració que s'encarrega de despatxar tota la correspondència reial i que, atès que a la Confederació es parlen dues llengües -el català i l'aragonès- treballa en aquestes dues llengües i, a més, en la llengua internacional de l'època: el llatí.

Serà, doncs, la Cancelleria reial el motor de la cultura del tres-cents i del començament del quatre-cents desplaçant, d'aquesta manera, en l'àmbit de la cultura, el caràcter preeminent que, fins aleshores, hi havien exercit els monestirs. Tanmateix, el poder nobiliari i eclesiàstic no s'extingeix, ni de bon tros, amb el pas dels anys. Els privilegis dels nobles havien estat ja reconeguts en temps de Pere II el Gran amb la publicació del Recognoverunt proceres i Pere el Cerimoniós, emn més d'una ocasió, hagué de plegar-se a reconèixer els privilegis d'aquesta classe. Aquestes dues classes, doncs, seran també les creadores de productes: recordem figures eclesiàstiques com ara Felip de Malla o Antoni Canals.

La burgesia representarà, però, la mort del món feudal i també: "realisme enfront de convencionalisme; escepticisme enfront de creences establertes; expressió literàrio-cultural oberta enfront de tradició tancada; abandó progressiva del provençal com a vehicle lingüístic.

De tota manera, el 80 per cent de la població urbana era constituïda per la "mà menor" o "poble menut". L'integraven sobretot els artesans o menestrals, però aquest estrat: "es nodrí cada vegada més dels cabalers -fills no hereus- de la pagesia modesta; també s'hi integraven immigrants estrangers, jueus conversos de condició humil, esclaus afranquits, mercaders fracassats. L'abundant documentació de l'època ens testimonia també tot el món de les "gents de mal viure": meretrius, alcavots, tafurers, etc. Les repetides ordinacions sobre la vida "bordellera" i les tafureries a totes les ciutats i viles dels Països Catalans ens mostren clarament la situació i la vida d'aquests ambients. I encara, per a completar el quadre, ens hauríem de referir als esclaus. L'esclavitud, durant els segles XIV i XV, "pren un caràcter decididament utilitari" i "elcomerç d'esclaus no es limita únicament als captius sarraïns... sinó que es nodreix d'una sobtada varietat ètnica, integrada per grecs, sards, russos, albanesos, bosniacs, búlgars, valacs, tàrtars, armenis".

En la vida de les nostres ciutats medievals, tingueren també un pes i una significació ben clares els calls. Sofriren arreu les conseqüències de l'explosió antisemita de 1391 i que significà l'inici del seu declivi: els supervivents començaren a emigrar i l'any 1401 el rei Martí decretava la supressió de la jueria de Barcelona.

(Del llibre de Modest Prats i Josep M. Nadal Història de la llengua catalana 1. Dels inicis fins al segle XV